Segueixen potinejant els Estats Units i l'oligarquia el destí de l'economia i la política, continuen els mateixos caps militars i policíals milionaris, assassins i violadors dels drets humans, els mateixos fiscals i magistrats còmplices i apologistes del cop, els mateixos diputats dòcils als amos del país, encara que alguns noms canviïn. Segueixen en peu les mateixes institucions i el personal polític que van gestar el cop que ha mantingut a les majories marginades durant segles, i són finalment els qui van organitzar l'impresentable procés electoral i van investir d'esquenes a tothom al nou encarregat de despatxar a la Casa de Govern. No importa si es diu Roberto o Porfirio l'empleat de l'oligarquia designat per a aquesta funció, allò substantiu és que continua intocable la dictadura com ha escrit a la pàgina web d'Alai l'activista Ricardo Salgado, del Front Popular de Resistència (FPR), abans Front Nacional de Resistència contra el Cop d'Estat. La dictadura oligàrquica és propietària dels mitjans de difusió que disposen d'una arma estratègica de despolitització i intoxicació de les classes mitges baixes i dels pobres, sobretot a través de la tele.

El flamant “president” Porfirio Lobo no podria haver arribat si més no a candidat sense la benedicció del grupet de famílies oligàrquiques usufructuàries de la riquesa del país i, per descomptat, de l'alt comandament de l'exèrcit, qui prèviament, és clar, haurien “escoltat” l'opinió del seu distingit amic, l'ambaixador dels Estats Units fos quin fos. En aquest cas es tracta del bushista d'origen cubà, proper a la màfia de Miami i arquitecte del cop, Hugo Llorens, amb un voluminós expedient en tasques de “seguretat nacional”. Això sí, el que no té Lobo és suport popular, ni ara com ara, prou reconeixement internacional. A les dues Amèriques només els Estats Units, Perú, Colòmbia, Panamà i Costa Rica van acceptar la validesa del procés on va resultar “electe” encara que està en marxa una operació de neteja d'imatge patrocinada per Washington i la internacional dretana amb la intenció d'estendre sigui com sigui el “creu i ratlla” i allò d'“aquí no ha passat res”. Al final es veu a venir a poc a poc el reconeixement del nou règim per un bon nombre de governs europeus, llatinoamericans i asiàtics excepte el petit grup que manté una política exterior de principis.