Redacció 

No és pas nou ni és cap descoberta sorprenent en la història recent de la humanitat les aliances de sectors polítics suposadament contraposats en la recerca d’un objectiu comú. Un objectiu que no és altre que la presa del poder, l’accés a certes quotes de poder o el manteniment de certs privilegis.

Durant els anys de la guerra freda, i sobretot en un marc geopolític d’enfrontament entre la RP Xina i la Unió Soviètica hi hagué episodis que podríem anomenar, de manera suau, com a curiosos; el suport de la Xina maoista i els Estats Units a la guerrilla de la UNITA (anticolonial i suposadament d’esquerres) que lluitava contra el govern socialista d’Angola (a l’orbita soviètica), o el cas de la guerra del govern socialista de Vietnam contra el règim psicòpata dels Khmers rojos a Cambotja, que rebia el suport també de la RP Xina. Un règim que curiosament rebé suport de manera més soterrada de part de certs serveis secrets occidentals, com el MI5 britànic o la mateixa CIA, en la seva ofensiva anti-soviètica.

Segurament hi ha més casos semblants i potser seria massa llarg fer-ne una relació detallada. Observant els fets històrics més propers, podem trobar també encara que amb menys intensitat, l’aliança de grups d’extrema esquerra (Bandera Roja) i la potent dreta veneçolana en el fallit cop d’estat de 2002 contra el govern bolivarià i progressista d’Hugo Chavez, escollit democràticament a les urnes.

Sembla ser que l’allau de processos democràtics i populars, a la majoria de països a Amèrica Llatina, que han dut al poder a governs d’esquerres amb totes les seves variants i tonalitats, ha fet desestimar l’opció de les castes criolles de prendre el poder de forma unilateral a fi i efecte de donar un pàtina democràtica a clars intents colpistes a diversos països.

Aquest és cas dels darrers sucessos polítics ocorreguts a l’Equador i Bolívia.

Pel que fa referència a l’Equador, els fets de setembre de 2011, amb l’intent de cop d’estat per part de la Policia nacional i amb el suport de l’ala més dretana del país que té la seva base a Guayaquil, però també amb el suport d’organitzacions polítiques d’extrema esquerra i sectors del moviment indígena CONAIE, és un exemple evident.

El govern progressista d’Alianza País que encapçala el president de Rafael Correa va aixecar moltes expectatives un cop guanyades les eleccions, promulgant una nova i avançada constitució que té dificultats per a ser aplicada. Com bé és sabut, una cosa és governar i l’altra és tenir el poder real. Aquestes dificultats han esperonat sectors socials d’esquerra radical i part del moviment indígena acusant el govern de Correa de venut i traïdor. Fet que va ser i és aprofitat per la dreta equatoriana per bastir una estratègia clarament colpista, amb la connivència dels esmentats sectors.

Fins i tot, aquesta situació ha produït la divisió i l’escissió d’organitzacions polítiques històriques de l’esquerra equatoriana, complicant encara més l’escenari.

Però tot això no és motiu per donar ales a la desestabilització i al retorn al govern de les castes blanques i criolles que han tingut ininterrompudament el poder des de la independència i del que en sabem perfectament els resultats.

El mateix està començant a passar a Bolívia. El 2008 la dreta més rància i racista de Bolívia, amb base al departament de Santa Cruz, no va reeixir en els intents de cop d’estat contra el govern plurinacional del MAS encapçalat per Evo Morales, inventant fins i tot una suposada nació criolla diferenciada de la resta de Bolívia, on més del 80% de la població és quítxua o aimara.

Aquell procés desestabilitzador, donada la composició social i ètnica de Bolívia, estava destinada al fracàs. Ara, però, s’intenta posar les bases d’un procés de desestabilització, semblant al de l’Equador. Per tombar com sigui al govern d’Evo Morales aprofitant un conflicte sobre el decret del govern que estipula el salari mínim, la Central Obrera Boliviana ha iniciat una vaga general de 72 hores.

Però aquest no fou el primer pas; per un controvertit projecte de construcció d’una carretera per l’Amazònia, s’inicià un campanya duríssima de descrèdit contra el govern d’Evo Morales, altre cop amb el suport de grups d’extrema esquerra i ONG internacionals, moltes d’ells dels Estats Units i amb suport directe de la NED o USAID.

No és d’estranyar, per tant, com es frega les mans l’elitista dreta (i petitíssima casta criolla en proporció demogràfica) boliviana en la seva estratègia de tombar el primer govern plurinacional, democràtic i participatiu de Bolívia.